Avui, a les acaballes de l’estiu i a portes de l’inici del cole i la rutina de la tardor, us volem parlar de la pensió d’aliments d’un menor, perquè és un dels temes que, fins i tot després d’haver signat i ratificat un divorci o una guarda i custòdia, més cueja al despatx per dubtes que puguin sorgir anys després de la seva ratificació. El període de la infància d’una persona és possiblement el que més canvis comporta en un termini relativament curt respecte a tota la vida d’un ésser humà: no és el mateix un petit de tres anys que un adolescent de 14. Potser quan signes el conveni tens molt present que hi entri la cangur que recull el nen a l’escola, perquè és el detall que en aquell moment més pesa, però no penses que amb 14 anys ja tornarà sol cap a casa, i que potser llavors el que necessita i vol són classes de piano — junt amb un piano que l’altre progenitor no vol autoritzar, o si més no, pagar.

Per tant, us diria que és impossible tenir-ho tot previst en un conveni, perquè cap lletrat ni ningú té una bola de cristall per preveure totes les necessitats que poden sorgir en la vida d’un menor: la seva vida evolucionarà molt fins que arribi a ser independent econòmicament. No obstant això, intentarem donar-vos unes pinzellades perquè tingueu una base per on començar.

Partirem de dues premisses bàsiques. La primera: no hi ha un llistat exhaustiu de què hi entra o no hi entra dins de la pensió d’aliments, perquè també dependrà molt del nivell de vida que hagués portat fins aquell moment la unitat familiar i de la capacitat del progenitor no custodi de pagar-la. Per això, el que per alguns és un fet extraordinari, per a d’altres és ordinari — tenir i mantenir un cavall del nen o la nena és un fet ordinari en alguns casos; potser us sorprèn, però ens hi hem trobat.

La segona premissa, i no per això menys important: el primer al que hem de recórrer, i el que ens donarà el marc necessari per actuar, és el que es va signar al conveni regulador (o el que va marcar el jutge, si el procediment va ser contenciós). El conveni és com un vestit fet a mida: cadascú té el seu. Per això ens trobem sovint que ens diuen: «és que a la meva veïna el seu exmarit li paga les classes de natació, i el meu em diu que si vull que aprengui a nedar, que li ensenyi jo». O que, tres anys després de ratificar el divorci, un client ens vingui i ens digui: «la IA m’ha dit que jo no he de pagar les classes de ballet de la meva filla perquè són despeses extraordinàries». La nostra resposta va ser: a priori sí, són despeses extraordinàries — però en el teu cas estava explícitament escrit que en pagaries la meitat, perquè tots dos pensàveu que teníeu una prima donna a casa.

Per tant, com que hi ha tanta casuística com famílies, us donem unes premisses bàsiques que us serviran de guia. Si teniu una pregunta més concreta, no dubteu a fer-nos-la arribar i intentarem resoldre-la el més aviat possible.

Marc legal: el conveni mana

El Codi Civil de Catalunya (art. 233-4, en relació amb el règim general d’aliments dels arts. 237-1 i següents) permet que els progenitors pactin lliurement l’abast de la pensió. Quan el conveni és ambigu o no diu res concret, cal acudir als criteris que ha anat fixant la jurisprudència (Audiències Provincials i Tribunal Suprem) per omplir aquest buit. Aquestes són les línies generals:

Despeses ordinàries: el «dia a dia» cobert per la pensió

Són les despeses habituals, previsibles i periòdiques necessàries per al manteniment del menor. Ja estan incloses dins l’import mensual de la pensió, encara que no es detallin una per una:

• Alimentació
• Habitatge (proporció de lloguer, hipoteca, subministraments)
• Roba i calçat
• Educació ordinària: matrícula, llibres, material escolar, menjador
• Sanitat ordinària: assegurança mèdica, visites de control, farmàcia habitual
• Activitats extraescolars habituals (si ja formaven part del dia a dia abans de la ruptura)
• Transport habitual (transport escolar, per exemple)

Criteri clau: si és previsible i recurrent, és ordinària. No cal justificar-la despesa per despesa; ja està «dins el preu».

Despeses extraordinàries: dues categories que sovint es confonen

Aquí és on més litigis hi ha, perquè no totes les extraordinàries es tracten igual. La jurisprudència en distingeix dos tipus:

1. Extraordinàries necessàries — Imprevisibles però indispensables. S’han de pagar entre tots dos progenitors (normalment al 50%, o segons el percentatge pactat) encara que no hi hagi acord previ, perquè la urgència o necessitat les justifica per si mateixes:

• Intervencions quirúrgiques o tractaments mèdics no coberts
• Ortodòncia (si no es preveu com a ordinària al conveni)
• Ulleres, audiòfons
• Tractaments psicològics necessaris
• Reparacions urgents o material escolar imprevist i indispensable

2. Extraordinàries no necessàries (o convenients) — Milloren la formació o el lleure del menor, però no són indispensables. Aquí sí que cal consentiment previ de l’altre progenitor per poder-ne reclamar la meitat; si no hi ha acord, qui les assumeix unilateralment no pot exigir el reemborsament:

• Classes particulars no imprescindibles
• Activitats extraescolars noves (no habituals abans)
• Viatges d’estudis, intercanvis
• Carnet de conduir
• Campaments d’estiu

I si el fill és major d’edat però no s’ha independitzat?

L’obligació d’aliments no s’extingeix automàticament als 18 anys. Es manté mentre el fill/a no tingui recursos propis i continuï formant-se amb aprofitament (o busqui feina activament), en aplicació del règim general d’aliments entre parents. La diferència pràctica és que, a partir de la majoria d’edat, sol correspondre al propi fill/a —i no al progenitor custodi— reclamar-la, encara que en la pràctica és habitual que es mantingui el mateix sistema de pagament fixat al conveni.

Per acabar: detalleu tant com pugueu, però deixeu sempre la porta oberta al diàleg

Sempre és preferible que el conveni detalli exemples concrets de cada categoria i fixi el percentatge de repartiment i el mecanisme de comunicació/consentiment per a les despeses no necessàries (per exemple, per escrit, amb resposta en un termini determinat). Un conveni ben redactat evita bona part dels litigis posteriors.

Però, com dèiem al principi, cap conveni —per detallat que sigui— està pensat per quedar-se en un calaix. Només posa el marc d’unes relacions que s’allargaran en el temps, i el desenvolupament del nen o la nena és qui anirà marcant, any rere any, quines despeses extraordinàries són realment importants i s’haurien de sufragar entre els dos progenitors. Potser és un infant al qual diagnostiquen TEA o TDAH, i per arribar tan lluny com pugui en la vessant acadèmica necessitarà el suport de terapeutes més enllà del que ofereix el sistema públic. O potser la seva vocació serà tocar el piano, o un esport concret que exigirà una equipació específica i segurament cara. Amb això volem dir que un diàleg obert entre ambdues parts és el que ha de marcar, més enllà de les obligacions legals estrictes de la llei i el conveni, si una despesa és important i s’ha de dur a terme.

El famós piano del qual parlàvem no ha de convertir-se en un vehicle de pressió econòmica cap a l’altra part, però tampoc s’ha d’obviar la seva existència només perquè el conveni no el reculli, si realment aquell menor el vol i el piano l’ajudarà. Amb tot, cal tenir en compte el poder adquisitiu de cada família: a vegades no es pot assolir econòmicament tot el que un vol, però segurament sí tot allò que és necessari.